JOAN OLIVER

JOAN OLIVER

(Joan Oliver i Sallarès, Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986)

CANÇÓ A MAHALTA

Lluís Llach canta un del poemes més coneguts de Màrius Torres.

Corren les nostres ànimes
com dos rius paral·lels
Fem el mateix camí
sota els mateixos cels
Corren les nostres ànimes
com dos rius paral·lels
No podem acostar
les nostres vides calmes
Entre els dos hi ha una terra
de xiprers i de palmes
No podem acostar
les nostres vides calmes
En els meandres
grocs de lliris, verds de pau
sento com si em seguis
el teu batec suau
En els meandres
grocs de lliris, verts de pau
sento com si em seguis
el teu batec suau
I escolto la teva aigua
tremolosa i amiga
de la font a la mar,
la nostra pàtria antiga
i escolto la teva aigua

"Les veus de la terra"

El mal caçador el condemnà Déu, però al comte Arnau el condemnen "Les veus de la Terra".
"Les veus de la Terra" són l'essència que provenen de totes les característiques que tenim els humans més superficials.
En realitat "Les veus de la Terra" resumeixen el vitalisme de Niezche: la voluntat per davant de tot.

Anna

El génere humà

El gènere humà té una tendència, de vegades massa perjudicial, a només valorar l'aspecte més superficial del món en què vivim.

Molt sovint els humans ens fixem només en les anècdotes que vivim en la nostra vida curta i intranscendent. Ens preocupa la nostra salut, les relacions sentimentals, el nostre futur, l'economia, la família...

Però al darrera de totes les problemàtiques quotidianes hi ha una veritat oculta, que de vegades no volem ni tan sols acceptar, i per això és tan difícil d'arribar-hi:
és massa enigmàtica.

L'única manera de fer accessible aquest món ocult és a través de la interiorització i/o de la generalització. Des del punt de vista de l'art, aquests dos camins tenen dos noms molt coneguts: el simbolisme i el realisme. També en podríem dir el romanticisme i el classisme.

Es pot arriba a entendre el món des de qualsevol dels dos moviments artístics. L'important no és la manera com s'hi arriba sinó que cal aconseguir-ho.


Sofia Bosch

"Viure del passat"

Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular. A quantes queixes no es presten les alteracions que sofereix la fesomia moral d'un pole com el nostre, que sembla que hagi perdut la carta de navegar! Sols una vanitat cega ens pot fer creure que amb mig segle de renaixença hem realitzat el progrés que era d'esperar. Si fóssim francs i sincers, hauríem de reconèixer que el renaixement literari ja es va oblidant un imens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que és fulleraca. L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitza tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurreció arqueològica. D'una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, s'en va fer un conreu d'hivernacle, la major part deguda a la llavor que ens dona el romanticisme francès. L'edat Mitjana fou una veritable obsessió per als poetes i escriptors catalans. No podem negar que al principi aquell era el gran medi de fer reviscolar l'amor a la pàtria petita; però com que el moviment literari anava en sentit invers del polític nacional, forçosament triomfant els ideals revolucionaris havia de resultar més palpable el contrasentit i l'anacronisme de les reivindicacions demandes pels nacionalistes catalans. A tenir una literatura adaptada al medi en què es produïa, molt Catalunya hauria pogut aconseguir del cop revolucionari del 68, puix segurament que el vigor de les idees hauria donat més embranzida quan la temptativa de proclamar l'Estat Català l'any 75. Si un crític-sociòleg, prenent preu de la nostra literatura des de mig segle ençà, volgués conèixer l'ànima catalana, quederia ben xasquejat. L'estudi de les nostres lletres des de la restauració dels Jocs Florals ens ha d'ensenyar molt als que volem fer passar pel sedàs de la crítica la producció de les generacions que ens han precedit.
Jaume brossa
1892

Anna p

Discurs de Sitges de la 3ra festa Modernista

L'art per l'art agonitza, per lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós,que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somiar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà en els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament,de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors,gornit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el previndre, peixent resignats les engrunes del present[...]Amb posa estoica, vestits d'homes que pensen i somriuen dels que senten, han mort de les relogions de tots els cors, les velles i les noves, i voldrien matar la nostra, la santa i noble religió de l'art i la poesia; han tret les il·lusons dels que sofereixen, donant-los sols per bàlsam i remei de llurs misèries la promesa de riqueses que ells estúpidamentdisfruten; han tret supersticions que consolaven, a cops d'encens, el nom d'una ciència que coneix mal per mal tots els mals, però que ni els cura ni els distreu, i la vella aristocràcia n'han fet l'aristocràcia de l'or, una aristocràcia estúpida que volen sostenir per força, covards de la llur obra tement que els demés aprenguin la cançó de l'egoisme que ells han entonat fíns ara.
Santiago Rusiñol

Anna Passaret